CUP: La Religió del creixement

Hem crescut en un entorn, en una ideologia, on per norma no es qüestiona la bondat del creixement pel creixement, sigui quin sigui el motor del creixement, siguin quines siguin les seves conseqüències.

El creixement econòmic crea feina, dota l’administració de recursos per mantenir l’estat del benestar, crea igualtat i cohesió social. I punt. Això ens ho hem d’empassar sí o sí, perquè sí, perquè és així. Podríem dir, i així ho afirmen diversos pensadors, que s’ha creat un mite al voltant del concepte de creixement.

No podem anar als fets, posar en dubte que tot i el creixement de l’economia i de la riquesa material la desigualtat no només no ha desaparegut sinó que ha augmentat, que el creixement econòmic té uns efectes col·laterals que posen en risc la mateixa supervivència o bé simplement reflexionar sobre el fet que vivim en un entorn limitat.

Si enlloc d’aquest mite us estigués parlant del miracle de la multiplicació dels pans i els peixos o de la santíssima trinitat tindríeu molt clar que ens volen fer empassar una cosa que no té cap ni peus (per favor, quin insult a la intel·ligència!), i no dubtaríeu que parlo d’una religió o d’una secta i que per formar-ne part cal assumir aquests miracles com a dogma de fe.

Seguint aquesta analogia podríem dir que el creixement econòmic com a font de prosperitat és el dogma de fe d’una religió anomenada neoliberalisme. Una religió que té predicadors i feligresos arreu.

Que les coses no poden créixer sempre és obvi, res no pot créixer infinitament en un medi acotat. Ara, quan parlem d’economia sembla que no és tant obvi.

Que les coses no sempre és bo que creixin ja no està tan clar, ens fa dubtar.

I si anem més enllà i diem que cal decréixer, llavors estem blasfemant. El revés ideològic és tan gran, posem tan en dubte els fonaments de la religió de la qual hem begut, que cal justificar-ho molt més.

De fet, n’hi ha prou amb un raonament lògic per desmitificar la bondat de creixement pel creixement: si vivim en un entorn finit, si res no pot créixer il·limitadament en un entorn finit i si ja hem crescut per sobre de les nostres possibilitats (la qual cosa és òbvia en vistes de la crisi ecològica que hem causat), l’única forma de tornar al punt d’equilibri, un punt que ens permeti sobreviure a nosaltres i als qui vindran, és decréixer.

A nivell local el paradigma del creixement sense límits aparents és l’urbanisme. Fins ara els pobles i les ciutats no han fet més que créixer i ocupar cada cop més espai. A tothom li sembla normal que les ciutats s’estenguin cada cop més, que el gris vagi menjant terreny al verd, que fem més i més habitatges, encara que no hi hagi qui els compri. És el progrés, què vols.

En aquest context, oposar-se a un nou creixement urbanístic, per molt desproporcionat que sembli en el context de crisi i fi de cicle en què ens trobem, per molt que cap dada objectiva el sustenti, és vist com a fora de lloc pels feligresos del creixement pel creixement. Els creients sempre buscaran alguna explicació, per més inversemblant que sigui, que justifiqui el creixement.

Però els mites no es poden mantenir sempre, ni es pot mantenir sempre la fe dels feligresos.

Començarem desmentint el miracle de la reproducció dels pans i els peixos (un “petit” projecte d’expansió urbanística), continuarem destapant el mite en què s’empara (el del creixement pel creixement) i acabarem desemmascarant la religió que l’aixopluga (el neoliberalisme). I pel camí, els bisbes i capellans que la prodiguen.

Déu ha mort, que deia aquell.